I'm running out of hope...

Veient com la l'equip del tribunal constitucional avança en aquest mundial tot arribant a la final, als catalans ( aquells que barregem esport i política de forma malèvola no com ells que sols segueixen a un equip) se'ns acaben les esperances de veure com l'armada espanyola fracassa. La nostra última esperança passa per Holanda, país que a ulls d'Espanya deu semblar avorrit, tot i que no és més que una nació civilitzada i democràtica, lluny del que representa l'Estat Espanyol. Aquí deixo un vídeo d'ànim pels nostres companys neerlandesos, tot esperant una nova edició de la Rendició de Breda.

Macarrones caldosos

Homenatge a la cançó? espanyola eterna, aquella que lluia a les benzineres nacionals fins que una sobredosi de sol arrancava cruelment el color de les tapes dels cassettes. Grups i cantants mítics com la mateixa Dolores Vargas del vídeo, Junco o Juanito Valderrama, que com a únic mèrit tenen el haver perpetrat la seva música satànica abans que a La Haya es fundés el Tribunal Penal Internacional, on avui en dia hi serien al costat dels pitjors criminals serbis. Per a ells aquest sentit homenatge i un dels meus millors rots amb pudor a all i oli i truita de ceba...

Torna el perdonavidisme...

Tal com va quedar dit en aquest mateix espai, l'arribada de Sandro Rosell al Barça ha portat, lluny dels aires de renovació que tant pregonava ell mateix, l'aire fètid i irrespirable del pijtor nuñisme. Després d'un primer acte a ple sol als jardins de la Masia, on Rosell va despreciar i ningunejar al seu predecesor, aquell que l'hi ha deixat com a herència el millor Barça de la història, el nou president del club nacional de Catalunya s'ha afanyat a còrrer a Extremadura. Resulta que el president de dita comunitat ( ells si que són una comunitat, no una nació), un home de baixa volada que sols pot aspirar a la gestió de quatre comunes de garrins, és el mateix que es va permetre el luxe de trucar al president Laporta, tot insultant-lo pel seu compromís nacionalista. És el mateix personatge que exigeix que els partits de la roja es puguin seguir a casa nostra en grans espais com el Palau Sant Jordi, mentre que ell es toca de plaer a casa seva veient un pabelló nostre inflat de les seves banderes. És el mateix personatge que clama al cel quan el Barça es defineix com a club català obert al món, tot adhuint que tal cosa margina els seguidors extremenys del nostre club, sense en cap moment exigir-li al Real Madrid que renuncïi a la seva més que legítima espanyolitat. Suposo que deu ser el mateix home que condemna el que ells anomenen la barreja de l'esport amb la política que fem des de Catalunya ( que més podem fer en un país ocupat sinó aprofitar totes les eines al nostre abast), mentre s'omplen la boca amb la puta roja dels collons, que basa la seva existència en la negació expressa de la nostra pròpia. I amb totes aquestes credencials, el primer viatge oficial fora de Catalunya que fa el nou president del Barça és a Extremadura, a trobar-se amb un indigent intel·lectual que té aires de xèrif de província, i que estarà encantat que el Barça torni a estar en mans dels catalans que més agraden a les Espanyes, els que fan tot el possible perquè a Espanya se'ns perdoni la vida per no ser com ells, ni millors ni pijtors, diferents.

Mediterràniament...

Al loro amb el nou anunci d'Estrella Damm, aquest cop situat a Menorca. Haig de reconèixer que a mi aquests anuncis em donen bon rotllo perquè marquen el tret de sortida de l'estiu i transmeten una imatge de la cultura mediterrània que a mi em fascina. Dit això, anem a desgranar l'anunci. En primer lloc, ens apareixen una sèrie de sagals tot guapots i amb una pinta de metrosexuals que per molta barba que porti un es nota, ara serà que tots els nois de la mediterrània sóm així de guais, diguem-ne raspant l'homosexualitat. Per altra banda aparéixen unes senyoretes de bon veure en plena revetlla de Sant Joan, i només arribar ja comencen a fer el merda amb els nois, ara un petonent, ara et presento a la meva amiga que és guapa però la pobre quan parla devalua el dòlar de tonta que la van parir.Això si, tota la colla que els envolta també són d'un guapo que enamora, osti on collons deu ser aquest cony de platja que em poso el banyador en tres nanosegons! Per altra banda, sembla ser que a la Mediterrània tots tenim diners per llogar un veler llarguíssim, i també sembla ser que el sabem portar. O sigui, que tenim un nivell educatiu proper al Camerún, però a l'escola ens ensenyen a porta velers de ben petitets. Tot això amanit, es clar, amb tota la colla de pòtuls bebent cervesa com condemnats, tant els hi fot que estiguin conduïnt el veler o posant-se sota el cavall, aquí la questió és xumar, ves per on aquesta deu ser la cosa més semblant al caràcter mediterrani que surt a l'anunci. Jo em pregunto, sempre han de fer anuncis a llocs chupiguais com Formentera o Menorca?.És que la platja del Bogatell o la d'Ocata, amb els seus lateros, les seves xineses amb els massatges i els 8 milions de lladres per metre quadrat no són la Mediterrània??. És que la colla de quillos amb els tatuatges i la merda de música que escolten a tot drap a les platges de Comarruga no són la Mediterrània??. Senyors d'Estrella Damm, la Mediterrània sóm tots, vull un anunci amb tot això o deixo de consumir la seva marca, em passaré a la Voll Damm.

Tornem-hi

Torna el nuñisme més cavernós, torna la opulència i fer el fatxenda com a forma de comportament tot copiant a l'ídol Florentino. Torna l'intervencionisme esportiu que va demostrar els 2 anys que va estar a la directiva. Torna la tebior catalanista i el síndrome del català acomplexat que pensa més en els socis de Múrcia que en el mercat mundial, aquell que diu que fora de Catalunya els jugadors no poden parlar en català per no fer emprenyar als periodistes espanyols. Torna aquell que, fora dels temes de marketing, poc va demostrar en el temps que va estar en el seu càrrec. Torna el nen mimat que quan va veure que no podia ser l'ídol de masses al que aspirava a ser, va deixar a tota una junta directiva fent-se l'ofès. Torna Sandro Rosell, empès com mai havia passat per una premsa encapçalada pel Grupo Godo que no va perdonar a Laporta el seu compromís nacional. Respecto com a soci al meu nou president, però en Rosell porta 5 anys fent campanya de forma declarada o subterrània, fent-se la víctima del laportisme i preparant-se pel seu moment que just ahir va arribar. Déu vulgui que tot li funcioni bé perquè voldrà dir que l'equip nacional de Catalunya també guanyarà.

Posa filosofia a la teva vida

Curiós cartell trobat en un comerç regentat per serraïns rubinencs. En un principi, quan un acaba de llegir-lo queda desconcertat, tot preguntant-se què collons ens estan dient amb aquest missatge. Però passada una estona de profunda reflexió, hom veu el caràcter filosòfic que s'hi amaga, fruit d'una sàvia combinació entre la filosofia occidental nascuda a la Grècia clàssica, i el bó i millor del pensament budista. Per una banda, el document neix amb una afirmació contundent: "Por traslado", entenent-se com a tal el traspàs físic de la persona en qüestió, que ha passat del pervers món carnal a un estat superior on només les ànimes més pures hi tenen accés. El que resulta xocant des d'un punt de vista occidental és el text epitàfic que l'acompanya: " Si no sabes donde estas me llamas". Tot suposant que l'absència d'accents es deu a una voluntat de facilitar la feina a l'ànima difunta, el document dóna a aquesta una guia per, un cop desplaçada del seu cos terrenal, continuar fins el seu destí final, una espècie de GPS filosòfic que guiarà a aquest pobre esperit fins el més enllà. Per si la dita ànima no troba el camí, el document hi aporta una digitació estranya, semblant a un número de telefon, on sembla ser que els esperits perduts s'hi poden dirigir en cas de pèrdua. És d'agrair que en plena crisi material, algú es preocupi de les ànimes en pena, si senyor.

Tenim un nom, el sap tothom: Burka, Burka, Buuuurka!

Sembla ser que amb la decisió de l'Ajuntament de Lleida de prohibir el dit Burka a les dependències públiques se'ns ve a sobre una d'aquestes polèmiques divertides. I no dic divertides pel que representa per aquestes dones ( suposo que seran dones perquè allà sota no hi ha déu que sàpiga que s'hi amaga, inclús la mateixa Carmen de Mairena ens deixaria amb el dubte), ja que veure's obligada a lluir una vergonyosa presó tèxtil, en té poc de divertit la veritat. El que em fa gràcia és precisament les reaccions a tal cosa. Per una banda, tenim els ja conegut sector bio-pijo i llepaflors sovint concentrat a aquest partit dit ICV, que sembla ser que de tant ser bons em sembla que s'estan convertint en idiotes. Per l'altra em va sobtar la reacció del Consell Islàmic de Lleida, suposo que format per dones notables de la capital de ponent, que deia que aquesta prohibició afecta a la llibertat de les dones (sic). Jo ja entenc que la crisi faci que la gent es dediqui a la coneguda tasca d'introduir-se boles de haixix per l'anus, per després cagar-les quan arriben a casa nostra, però sembla ser que aquests del consell islàmic, entre cagada i cagada s'en van fumar uns quants, sinó no m'explico les declaracions. O és això o bé un feixisme islamista s'ens està colant a casa mentre alguns ho veuen com una aportació a la riquesa cultural del país. Per cert, investigant sobre el tema m'he trobat amb dos modalitats del conegut burka. Per un banda trobem el model estival, el burkini, ideal per les senyoretes de Hamás per banyar-se a les platges de Gaza, i per l'altra el nano-burka, sembla ser que inventat pels talibans afganesos ( Armani tremola) per vestir a les menors de 12 anys. Si ja ho dic, pura diversitat cultural.

Ara si que guanyen

Ara que el Walker del Maresme Jordi Pujol alliçona a Arthur d'Arizona, no tingueu cap dubte que la reunió aquesta de mandrosos intel·lectuals dits tripartit, tenen els dies comptats.

La poesia visual

Anys i anys d'esperar de forma pacient i estoica. Anys i anys de cagar-se en la mare que els va portar al món que ja s'en va quedar de descansada ja. Anys i anys de veure com se'ns en riuen a la cara mentre els seus descendents crien com a autèntics conills a costa de tots. Dies i dies de sentir com el govern espanyol, aquell que ja porta 300 anys retallant-nos als catalans ara una cosa ara l'altra, ens diu que gastem menys mentre ningú coneix encara el contingent pressupostari de la casa reial. Dies i dies de veure com les inversions en educació i ciència disminueixen mentre els prínceps hereten fortunes d'un fumat de Menorca que sembla ser que no va superar l'LSD de la Eivissa dels 70. Hores i hores de veure el cony de rei operat en un hospital públic català, amb una planta sencera tancada per treure-li no se quina merda del pulmó provocada perquè fuma com una bèstia per tal de fer passar l'estona llarga i ociosa en que consisteix el seu dia. Minuts i minuts de desesperació...............que acaben quan un és testimoni de la gens metafòrica CAIGUDA DE LA MONARQUIA, que es pot apreciar clarament en la fotografia següent, que combina com ningú la crisi de Grècia ( i sort que es van desenpallegar de la tòtila aquesta sinó encara estarien pitjor) i l'anhel de molts i molts catalans que aquesta gent s'en vagin a prendre pel mateix cul. Ho sento, ho havia de dir.

La rajada

Va bé recordar aquestes coses...

Desmuntant mites...

Aquí us penjo un article clar i concís de l'historiador Joan B. Culla, on es desmunta un dels mites de l'espanyolisme a casa nostra, el que diu que hem de confiar en una Espanya federal.

Cal admetre que, en l'estat actual de la relació Catalunya-Espanya, amb l'Estatut encallat i amenaçat d'esquarterament al Tribunal Constitucional, amb els partidaris de la independència pujant fins al 37% segons l'últim sondeig publicat, als socialistes catalans els toca la posició més incòmoda. La seva doble lleialtat, la seva doble filiació identitària converteixen el PSC (PSC-PSOE) en la frontissa més tensionada de tot el sistema polític, en la peça que suporta una prova de càrrega més dura.

A la llum de les presents circumstàncies hom pot entendre que els homes i les dones del carrer de Nicaragua estiguin evasius o a la defensiva quan se'ls pregunta pel futur de l'Estatut o per la cabuda de Catalunya dins d'un marc constitucional cada cop més estret. Tanmateix, la comprensió té un límit, i aquest és el respecte a la història, a la realitat i a la intel·ligència dels ciutadans. Un respecte que el senyor Miquel Iceta -viceprimer secretari i portaveu del PSC- va transgredir quan, en entrevista recent al setmanari El Temps, declarava: "A Espanya, ara, li toca federalisme. Si aconseguim consolidar aquests estatuts de segona generació i el seu desenvolupament, el següent gran objectiu és la introducció d'una veritable cultura federal i unes veritables institucions federals en l'àmbit espanyol".

ANEM A PAMS. EL FEDERALISME va irrompre a la península Ibèrica arran de la Revolució de Setembre de 1868, assolí en poc temps una forta implantació tant a Catalunya com a la resta de la façana mediterrània i el febrer de 1873, afavorit per una conjuntura política molt concreta, es va fer càrrec del govern espanyol, al capdavant de la República acabada de néixer. Aleshores, conscient de la fragilitat de l'executiu que presidia el seu amic Estanislau Figueras, conscient del rebuig de molts espanyols a un model d'Estat que percebien com una imposició dels catalans, un dels màxims exponents del partit al Principat, Valentí Almirall, decidí traslladar-se a Madrid per, des d'allí, fer pedagogia política i propagar d'un cap a l'altre d'Espanya les bondats del federalisme. Com? Publicant a Madrid, entre el 8 de març i l'11 de juny de 1873, un diari que es deia... El Estado Catalán.

APRESSEM-NOS A TRANQUIL·LITZAR ELS LECTORS: Almirall sobrevisqué sa i estalvi a aquella aventura, cosa que potser no hauria pogut dir en èpoques molt més recents. Però l'historiador que ha estudiat millor l'episodi, Josep Pich i Mitjana, explica en el seu llibre Valentí Almirall i el federalisme intransigent (Editorial Afers, 2006) com va ser-li d'hostil la reacció de la premsa política madrilenya, tant la progressista com la conservadora: els federalistes catalans eren insolidaris i "separatistas", tenien gelosia de Madrid, impulsaven una "política de campanario, mezquina y envidiosa", Catalunya era "una hija ingrata" amb els sacrificis que la mare Espanya havia fet per tal d'afavorir la seva industrialització. Els sona l'argumentari? Doncs, encara que sembli mentida, són paraules escrites fa 137 anys.

POQUES SETMANES DESPRÉS QUE ALMIRALL deixés de publicar el diari, aquell primer intent de reconstruir Espanya sobre la base de la pluralitat de sobiranies naufragà sense remissió. Però el fracàs de 1873 no impedí que, al Principat, l'expectativa federal restés ben viva com a solució del "problema català". Durant les sis dècades següents, quasi tot el republicanisme i gairebé tot el catalanisme van ser, explícitament o implícita, federalistes. I quan, el 1931, arribà una segona República, la pràctica unanimitat dels partits i de l'opinió a Catalunya van creure i confiar que seria federal. Així ho preveia l'article 1 del projecte d'Estatut de Núria, plebiscitat en massa pels catalans l'agost de 1931: "Catalunya és un Estat autònom dintre la República espanyola".

TANMATEIX, I PER SEGONA VEGADA, la cultura política espanyola rebutjà el federalisme com una fórmula estranya i innecessària. En el debat constitucional d'aquella tardor, la minoria catalana que encapçalava Lluís Companys es va quedar sola -quasi sola, només amb el suport dels benemèrits diputats canaris José Franchy Roca i Bernardino Valle- en la defensa d'un Estat federal que pogués acollir la sobirania catalana. La República de 1931, doncs, va ser unitària sota l'eufemisme d'"integral", compatible tan sols amb autonomies atorgades i de tipus regional com la que dibuixà l'Estatut de 1932.

TOT I QUE, EN LA clandestinitat antifranquista, moltes organitzacions d'esquerres van seguir invocant el federalisme com una recepta territorial que evitava entrar en detalls compromesos (el cas més notori fou el del PSOE), el cert és que, durant el procés constituent del 1978, la reivindicació federal va ser irrellevant. Això sí: després que la consigna del café para todos va donar lloc a l'Estat de les Autonomies, un ampli corrent interpretatiu jurídico-polític sostingué durant anys que, sense ser federal, l'actual Constitució espanyola era federable, i que la dinàmica impulsada per les disset comunitats autònomes conduiria inexorablement l'Estat cap a un funcionament quasifederal.

I BÉ, TRES DÈCADES DESPRÉS podem afirmar rotunds que aquella interpretació era il·lusòria o falsa. El 2010 com el 1931 i com el 1873, la federalització de l'Estat és sobretot una qüestió de cultura política; i, lluny d'evolucionar a favor d'un més gran reconeixement de la seva pluralitat interna, la cultura política espanyola ha involucionat, i segueix fent-ho, en sentit contrari, des dels editorialistes de premsa fins als magistrats del Constitucional als quals, ja siguin conservadors o progressistes, els resulta inacceptable que una altra llengua tingui, dins l'Estat, el mateix rang que la castellana, o que hi existeixin símbols nacionals d'una nació diferent de l'espanyola.

EN AQUEST CONTEXT, QUE EL SENYOR ICETA encara intenti engrescar-nos assenyalant l'horitzó federal fóra una mostra d'humor negre, si no fos que els temps no estan per bromes.

Por la boca muere el pez...

Curiosa fotografia on un toro indigne, atempta contra la llibertat d'expressió d'un gran torero, emblema de l'alta cultura hispànica, que es disposava a recitar-li uns versos de Rafael Alberti a cau d'orella. És coneguda per tots la poca afició dels braus per la poesia, sort dels toreros que, amb una dedicació abnegada, intenten culturitzar a aquestes besties indocumentades, a la vegada que les van torturant una miqueta només per captar la seva atenció. Vida sacrificada la del torero, sort en tenim d'ells...

Un exemple, si senyor

Aquí us penjo un vídeo inigualable del pseudo-programa periodístic Salvame, on Belen Esteban ( la Torrente femenina) ens dóna una lliçó d'història que ni el mateix Jaume Vicens Vives. Suposo que quan ho veieu fareu la conya facilona de ai mira que és tonta aquesta, que en diu de imbecilitats en tan poca estona, i la veritat és que no anireu gaire desencaminats però, i això és important, us quedareu amb allò superficial. Doncs no amics, aquesta senyoreta/pelandusca és un exemple notable i encomiable per la nostra societat. On si no podeu trobar un exemple més clar de la famosa cultura de l'esforç? Aquesta dona és una mostra viva de que inclús amb un desenvolupament mental equiparable a una ameba de l'època pleistocena, es pot arribar lluny a la vida. Éssers vius del món uniu-vos, si ella ha arribat fins aquí, què no podreu fer vosaltres!!! Ànims!!

El xantatge de la Feria de Abril

Fa uns dies que ha tancat a Barcelona una nova edició de la Feria de Abril, sub-versió de la Feria original de Sevilla, pretesament destinada a fer visibles les entitats "culturals" andaluses de Catalunya. Doncs bé, un any més, i en van uns quants, s'ha consumat el xantatge que l'entitat organitzadora de l'acte, la FECAC, realitza cap als poders públics de Catalunya. La història es remunta als anys 80, quan una sèrie de ciutadans catalans d'orígen andalús decideixen formar el conegut com a Partido Andalucista, tot adhuint que els ciutadans catalans amb arrels al sud de la península, no podíen pas votar partits catalans, i per tant els havíen de votar a ells. Amb aquest gran argument digne d'una reserva índia de Florida, està clar que no podíen anar gaire lluny i els seus resultats van ser un seguit de fracassos, que els van portar a la seva dissolució 4 anys després. Serà en aquest moment quan un d'aquests personatges, García Prieto, funda la Federación de Entidades Culturales (!!!) Andaluzas de Catalunya (FECAC) com a substitutiu del fracassat partit polític. Serà durant aquells mateixos anys quan els primers governs de Pujol comencin a tirar endavant la recuperació cultural catalana, amb lleis com la de Normalització Lingüística, que tantes urticàries va provocar entre els sectors espanyolistes de Catalunya. Just aprovar-se la llei, la FECAC comença un procés de xantatge polític al govern català, consistent a dir que o bé comencen a rebre subvencions a discreció pels seus projectes ( per aquells anys es començava a fer la Feria a Can Zam), o posaven en contra del govern als andalusos de Catalunya. A partir d'aquest moment, i fins avui en dia, els poders públics catalans llencen milions d'euros dins aquesta entitat, que dit sigui de pas, ha esdevingut un negoci privat del senyor García Prieto, amo i senyor de les concessions de beguda i alimentació que es fan a la Feria. Per altra banda, per si no fos prou escandalós regar amb diner públic ( l'Ajuntament de Barcelona cedeix gratuïtament l'esplanda del Fòrum) una entitat amb zero transparència comptable, crec que ho és més encara els valors que representa aquesta entitat. La Feria de Abril, que diu vol mostrar la cultura andalusa a Catalunya, només aplega a 25 de les 125 entitats andaluses catalanes, i continua perpetuant el tòpic franquista de l'andalús que menja, balla i beu tot el dia. En cap moment s'ha donat cap mostra de cultura andalusa en aquesta fira, res que tingui a veure amb la literatura, el teatre o la riquíssima arquitectura de l'antiga Al-Andalus. A més a més, aquesta entitat té un interès especial a fer sentir a gent que porta 40 o 50 anys vivint a Catalunya que encara són immigrants, quan la majoria d'ells tenen ja més present i futur com a catalans que no pas al contrari. Si jo fos andalús estaria radicalment en contra que aquesta Feria d'horteres digués que representa la meva cultura, però com a català, no estic disposat a que això es pagui amb els meus impostos la veritat.

Es que es de ser inutil eh!!

El poder de l'art

Fa molts anys ( no tants com alguns a les Espanyes ens volen fer creure), un artista nascut a Màlaga i de nom Pablo Picasso, llegia la premsa francesa en plena guerra civil espanyola. La nit abans, l'aviació nazi ( sota les ordres de l'autoanomenat bando nacional), com a part d'un programa de proves militars sobre els efectes dels bombardejos sobre població civil, convertien en runa el poble basc de Gernika, corria l'abril del 1937. Els dies posteriors, el mateix Picasso contemplava horroritzat aquelles imatges del poble arrassat per les bombes del feixisme als diaris francesos, i es decidia a traslladar tota aquella angoixa, aquella ràbia acumulada, al que ell dominava més, la pintura. D'aquella forta necessitat d'expressió, neixia una de les obres mestres de l'art modern, el Gernika, una de les obres que millor reflexa l'horror i l'irracionalitat dels conflictes bèl·lics. Doncs bé, passat els anys, concretament a finals del 2003, resulta que la campanya del ja ex-president Bush per enviar les seves armes a l'Iraq sorgia efecte. Efectivament, sota la coacció del govern americà, la ONU, reunida a la seva seu de New York, donava llum verda a la tristament famosa invasió del país de Sadam Hussein. Fets tant allunyats temporalment com aquests, foren apropats fermament quan just abans de començar la roda de premsa per comunicar el permís de la ONU a la invasió iraquiana, els caps de premsa de la institució es donen compte que just darrera dels micròfons on havíen de parlar els seus superiors, hi restava una reproducció a tamany real del famós quadre de Picasso ( l'original resta des del 1981 a Madrid). Sembla ser que les corredisses per tapar amb una gran tela blava el quadre foren antològiques, i és que si existeix alguna cosa que ni tan sols pot ser destruïda pels més poderosos i armats dirigents mundials, és el poder de l'art.

La dictadura de la mala educació

Sense voler semblar l'abuelo cebolleta, que pensa que tot està fet una merda, que les noves generacions són uns degenerats i que abans tot era perfecte i relluent tot i que es fotien les rates de la gana que passaven, vull criticar una manca evident d'actituds cíviques. Cada dia més, i potser és que m'hi fixo més, en veig per tot arreu i en tots els àmbits. Des del món del cotxe, on tot Déu aparca on i com li surt dels ous, sovint arriscant el seu propi automòbil, i molestant a propis i esteranys, fins el món del tren. En aquest mitjà que agafo cada dia, negre m'hi poso cada matí i tarda perquè em deixin sortir del vagó els que esperen a l'estació, i cony, només falta que els hi recriminis la seva actitud perquè et facin cara de et llançaré a la via!. No cal dir el que es desenvolupa dins del mateix vagó. Sovint em trobo amb dues actituds intolerables al meu entendre, el del quinqui masculí o femení que sembla ser que vol que escolti la seva música a través del mòbil, obviant així l'invent americà dels anys 30 dit....AURICULARS!!, i el del personatge que posa els peus al seient i el deixa fet un drap. Ja fa anys que va passar la moda que deia que la correcció i el civisme era una cosa de la dreta conservadora, doncs no amics no, el civisme és la cosa més humanista i d'esquerres que hi ha, en tant que permet conviure amb els teus conciutadans de la forma més pacífica i ordenada possible. El que em preocupa no és tant les actituds en si mateixes, que suposo que han existit sempre, sino el fet que a la vegada que s'estan generalitzant, correm el perill de normalitzar-les i arribar a pensar que són quelcom normal, i llavors ja estarem perduts. No pot ser que, per exemple, entri algú a un hospital, on tot és gratuït, cosa que els nostres avis no haguessin somiat mai, i es posi a bramar com un animal perquè fa cua a urgències.

A veure si millorem, però ho veig molt magre la veritat!

La normalització del discurs

Ara si que em dono compte que anem bé per aconseguir la preuada independència. Fins ara, el pensament sobiranista quedava reduït a grupuscles juvenils i poca cosa més, i d'un temps ençà, l'independentisme està arribant a cada cop més sectors de la societat catalana, sobretot arran de les consultes ( www.rubidecideix.cat). I per què collons em dóno compte ara?, doncs molt fàcil, perquè avui mateix, l'actriu porno Maria Lapiedra, reconeguda fèmina de Mollerussa que diguem que no llueix als films precisament pel seu vestuari, ha donat suport a la independència catalana. Ja fa temps que vinc afirmant que l'independentisme no pot ser cosa de gent amb barretina i butifarra, que si volem ser una nació plena, cal que el sobiranisme arribi a tots els sectors socials, TOTS!, inclòs obviament el de la indústria del cinema de moral distreta, que dit sigui de pas, ens ha deixat grans joies com Les excursionistes calentes, on un grup de joves anaven a la muntanya, i vaja, per què explicar el que hi feien oi?

Ítaca és a prop companys!!

Evo el profeta

Ep!

Doncs resulta que surt el dit Evo Morales, president de Bolívia, i davant de tothom afirma que la ingesta de pollastre en els humans provoca la caiguda del cabell i....la homosexualitat!! Fot-li fort i sense anestèsia Evo!!. El sagal diu que les hormones que conté la pell del pollastre, acaben provocant una mutació en el sistema hormonal humà, que pot provocar, entre d'altres coses, que et comencin a agradar gent del teu mateix sexe. M'abstindré de comentar que collons s'ha pres ell abans de declarar tal cosa, i de fer bromes porques sobre si "comer pollo/a" pot produïr homosexualitat, però si aquest titafreda és president d'un país, ja podem plegar la veritat. Ole tu!!

El pet de la terra

Ep!

A veure una cosa, estic començant a estar cansadet del tema aquest del volcà islandès i les seves cendres. O sigui, que la terra es fot un pet com un aglà i comencen a sortir cendres com si tots els jubilats de sant muç cremessin les males herbes a la vegada, i la humanitat europea, aquella que resulta que va anar pel món civilitzant als salvatges, es torna folla com una cabra. Ves per on que surt la naturalesa, i ens recorda que aquí mano jo collons, ni avions ni viatges a Milà ni milongues, us foto un pet de ca l'ample i us quedeu més clavats a terra que la sequoia americana. Gran missatge de la mare terra, si senyor.

Els millors invents (1)

Ep!

Començo avui una nova sèrie d'articles, sense periodicitat establerta, sobre aquells que jo considero els millors invents de la humanitat contemporània, no parlaré d'invents mediàtics tals com internet o el cotxe elèctric, sino aquells que sota el meu criteri, ens fan la vida més pràctica en moments concrets, i que sovint ni tan sols en coneixem l'autor.

Capítol 1: Les llums ocupat/desocupat dels parkings soterrats.

Mare de Déu santa quin invent celestial, aquelles llumetes verdes o vermelles situades de forma ordenada i paral·lela de punta a punta dels parkings de les nostres ciutats. Aquelles llumetes que detecten la presència d'un cotxe i passen del verd més brillant i esperançador, al vermell més dur i pessimista. Aquelles llumetes que, en el dia de més calor de tot l'estiu, amb una humitat sofocant recorren-te el cos mentre vas en cotxe per la ciutat, et permeten albirar una espurna d'esperança quan passes la barrera del parking i oh...sorpresa, no cal que faci voltes estúpides i estèrils, una filera inmaculada de llums em guia fins l'objectiu desitjat!. Aquelles llumetes que esdevenen una sort de semàfor moral, que et treu i et dóna esperança, que et fan forçar la vista al fons d'aquell parking tot buscant un puntent verd dins la marea vermella. Esdevenim doncs una sèrie de nàufrags amb els nostres cotxes desbocats, que davant d'una tempesta digna de les pintures romàntiques, veiem una llumeta verda que ens crida com un far llança un missatge a l'embarcació perduda i a la deriva. En resum, un gran invent.

Pels moments dolents..

Si algun dia us entra pena, sols cliqueu el vídeo...

Snif Snif...

The Yes Men

Tot navegant per internet els últims dies, vaig topar amb una pàgina americana (www.theyesmen.org), que resulta ser una colla d'actors i activistes nordamericans, que porten un cert temps fent-se passar per gent variada, a fi de denunciar certes injustícies

tot enganyant a un gran nombre de prestigiosos mitjans de comunicació tals com la BBC o la CNN. En aquestes aparicions, sovint es fan passar per representants de grans empreses acusades de qualsevol delicte greu, o bé per representants de l'organisme de la ONU pel clima

presenant un pla per "salvar els pobres rics de les conseqüències del canvi climàtic". En el següent vídeo, teniu una mostra d'un aquests actes, on es fan passar per un portaveu de la Dow Chemical, que va ser la responsables fa anys de la mort de més de 20,000 indis per una fuiita química per la qual ningú ha pagat les conseqüències.

Una petita joia

Un titan. Un nou idol...