El poder de l'art

Fa molts anys ( no tants com alguns a les Espanyes ens volen fer creure), un artista nascut a Màlaga i de nom Pablo Picasso, llegia la premsa francesa en plena guerra civil espanyola. La nit abans, l'aviació nazi ( sota les ordres de l'autoanomenat bando nacional), com a part d'un programa de proves militars sobre els efectes dels bombardejos sobre població civil, convertien en runa el poble basc de Gernika, corria l'abril del 1937. Els dies posteriors, el mateix Picasso contemplava horroritzat aquelles imatges del poble arrassat per les bombes del feixisme als diaris francesos, i es decidia a traslladar tota aquella angoixa, aquella ràbia acumulada, al que ell dominava més, la pintura. D'aquella forta necessitat d'expressió, neixia una de les obres mestres de l'art modern, el Gernika, una de les obres que millor reflexa l'horror i l'irracionalitat dels conflictes bèl·lics. Doncs bé, passat els anys, concretament a finals del 2003, resulta que la campanya del ja ex-president Bush per enviar les seves armes a l'Iraq sorgia efecte. Efectivament, sota la coacció del govern americà, la ONU, reunida a la seva seu de New York, donava llum verda a la tristament famosa invasió del país de Sadam Hussein. Fets tant allunyats temporalment com aquests, foren apropats fermament quan just abans de començar la roda de premsa per comunicar el permís de la ONU a la invasió iraquiana, els caps de premsa de la institució es donen compte que just darrera dels micròfons on havíen de parlar els seus superiors, hi restava una reproducció a tamany real del famós quadre de Picasso ( l'original resta des del 1981 a Madrid). Sembla ser que les corredisses per tapar amb una gran tela blava el quadre foren antològiques, i és que si existeix alguna cosa que ni tan sols pot ser destruïda pels més poderosos i armats dirigents mundials, és el poder de l'art.

La dictadura de la mala educació

Sense voler semblar l'abuelo cebolleta, que pensa que tot està fet una merda, que les noves generacions són uns degenerats i que abans tot era perfecte i relluent tot i que es fotien les rates de la gana que passaven, vull criticar una manca evident d'actituds cíviques. Cada dia més, i potser és que m'hi fixo més, en veig per tot arreu i en tots els àmbits. Des del món del cotxe, on tot Déu aparca on i com li surt dels ous, sovint arriscant el seu propi automòbil, i molestant a propis i esteranys, fins el món del tren. En aquest mitjà que agafo cada dia, negre m'hi poso cada matí i tarda perquè em deixin sortir del vagó els que esperen a l'estació, i cony, només falta que els hi recriminis la seva actitud perquè et facin cara de et llançaré a la via!. No cal dir el que es desenvolupa dins del mateix vagó. Sovint em trobo amb dues actituds intolerables al meu entendre, el del quinqui masculí o femení que sembla ser que vol que escolti la seva música a través del mòbil, obviant així l'invent americà dels anys 30 dit....AURICULARS!!, i el del personatge que posa els peus al seient i el deixa fet un drap. Ja fa anys que va passar la moda que deia que la correcció i el civisme era una cosa de la dreta conservadora, doncs no amics no, el civisme és la cosa més humanista i d'esquerres que hi ha, en tant que permet conviure amb els teus conciutadans de la forma més pacífica i ordenada possible. El que em preocupa no és tant les actituds en si mateixes, que suposo que han existit sempre, sino el fet que a la vegada que s'estan generalitzant, correm el perill de normalitzar-les i arribar a pensar que són quelcom normal, i llavors ja estarem perduts. No pot ser que, per exemple, entri algú a un hospital, on tot és gratuït, cosa que els nostres avis no haguessin somiat mai, i es posi a bramar com un animal perquè fa cua a urgències.

A veure si millorem, però ho veig molt magre la veritat!

La normalització del discurs

Ara si que em dono compte que anem bé per aconseguir la preuada independència. Fins ara, el pensament sobiranista quedava reduït a grupuscles juvenils i poca cosa més, i d'un temps ençà, l'independentisme està arribant a cada cop més sectors de la societat catalana, sobretot arran de les consultes ( www.rubidecideix.cat). I per què collons em dóno compte ara?, doncs molt fàcil, perquè avui mateix, l'actriu porno Maria Lapiedra, reconeguda fèmina de Mollerussa que diguem que no llueix als films precisament pel seu vestuari, ha donat suport a la independència catalana. Ja fa temps que vinc afirmant que l'independentisme no pot ser cosa de gent amb barretina i butifarra, que si volem ser una nació plena, cal que el sobiranisme arribi a tots els sectors socials, TOTS!, inclòs obviament el de la indústria del cinema de moral distreta, que dit sigui de pas, ens ha deixat grans joies com Les excursionistes calentes, on un grup de joves anaven a la muntanya, i vaja, per què explicar el que hi feien oi?

Ítaca és a prop companys!!

Evo el profeta

Ep!

Doncs resulta que surt el dit Evo Morales, president de Bolívia, i davant de tothom afirma que la ingesta de pollastre en els humans provoca la caiguda del cabell i....la homosexualitat!! Fot-li fort i sense anestèsia Evo!!. El sagal diu que les hormones que conté la pell del pollastre, acaben provocant una mutació en el sistema hormonal humà, que pot provocar, entre d'altres coses, que et comencin a agradar gent del teu mateix sexe. M'abstindré de comentar que collons s'ha pres ell abans de declarar tal cosa, i de fer bromes porques sobre si "comer pollo/a" pot produïr homosexualitat, però si aquest titafreda és president d'un país, ja podem plegar la veritat. Ole tu!!

El pet de la terra

Ep!

A veure una cosa, estic començant a estar cansadet del tema aquest del volcà islandès i les seves cendres. O sigui, que la terra es fot un pet com un aglà i comencen a sortir cendres com si tots els jubilats de sant muç cremessin les males herbes a la vegada, i la humanitat europea, aquella que resulta que va anar pel món civilitzant als salvatges, es torna folla com una cabra. Ves per on que surt la naturalesa, i ens recorda que aquí mano jo collons, ni avions ni viatges a Milà ni milongues, us foto un pet de ca l'ample i us quedeu més clavats a terra que la sequoia americana. Gran missatge de la mare terra, si senyor.

Els millors invents (1)

Ep!

Començo avui una nova sèrie d'articles, sense periodicitat establerta, sobre aquells que jo considero els millors invents de la humanitat contemporània, no parlaré d'invents mediàtics tals com internet o el cotxe elèctric, sino aquells que sota el meu criteri, ens fan la vida més pràctica en moments concrets, i que sovint ni tan sols en coneixem l'autor.

Capítol 1: Les llums ocupat/desocupat dels parkings soterrats.

Mare de Déu santa quin invent celestial, aquelles llumetes verdes o vermelles situades de forma ordenada i paral·lela de punta a punta dels parkings de les nostres ciutats. Aquelles llumetes que detecten la presència d'un cotxe i passen del verd més brillant i esperançador, al vermell més dur i pessimista. Aquelles llumetes que, en el dia de més calor de tot l'estiu, amb una humitat sofocant recorren-te el cos mentre vas en cotxe per la ciutat, et permeten albirar una espurna d'esperança quan passes la barrera del parking i oh...sorpresa, no cal que faci voltes estúpides i estèrils, una filera inmaculada de llums em guia fins l'objectiu desitjat!. Aquelles llumetes que esdevenen una sort de semàfor moral, que et treu i et dóna esperança, que et fan forçar la vista al fons d'aquell parking tot buscant un puntent verd dins la marea vermella. Esdevenim doncs una sèrie de nàufrags amb els nostres cotxes desbocats, que davant d'una tempesta digna de les pintures romàntiques, veiem una llumeta verda que ens crida com un far llança un missatge a l'embarcació perduda i a la deriva. En resum, un gran invent.