I'm running out of hope...

Veient com la l'equip del tribunal constitucional avança en aquest mundial tot arribant a la final, als catalans ( aquells que barregem esport i política de forma malèvola no com ells que sols segueixen a un equip) se'ns acaben les esperances de veure com l'armada espanyola fracassa. La nostra última esperança passa per Holanda, país que a ulls d'Espanya deu semblar avorrit, tot i que no és més que una nació civilitzada i democràtica, lluny del que representa l'Estat Espanyol. Aquí deixo un vídeo d'ànim pels nostres companys neerlandesos, tot esperant una nova edició de la Rendició de Breda.

Macarrones caldosos

Homenatge a la cançó? espanyola eterna, aquella que lluia a les benzineres nacionals fins que una sobredosi de sol arrancava cruelment el color de les tapes dels cassettes. Grups i cantants mítics com la mateixa Dolores Vargas del vídeo, Junco o Juanito Valderrama, que com a únic mèrit tenen el haver perpetrat la seva música satànica abans que a La Haya es fundés el Tribunal Penal Internacional, on avui en dia hi serien al costat dels pitjors criminals serbis. Per a ells aquest sentit homenatge i un dels meus millors rots amb pudor a all i oli i truita de ceba...

Torna el perdonavidisme...

Tal com va quedar dit en aquest mateix espai, l'arribada de Sandro Rosell al Barça ha portat, lluny dels aires de renovació que tant pregonava ell mateix, l'aire fètid i irrespirable del pijtor nuñisme. Després d'un primer acte a ple sol als jardins de la Masia, on Rosell va despreciar i ningunejar al seu predecesor, aquell que l'hi ha deixat com a herència el millor Barça de la història, el nou president del club nacional de Catalunya s'ha afanyat a còrrer a Extremadura. Resulta que el president de dita comunitat ( ells si que són una comunitat, no una nació), un home de baixa volada que sols pot aspirar a la gestió de quatre comunes de garrins, és el mateix que es va permetre el luxe de trucar al president Laporta, tot insultant-lo pel seu compromís nacionalista. És el mateix personatge que exigeix que els partits de la roja es puguin seguir a casa nostra en grans espais com el Palau Sant Jordi, mentre que ell es toca de plaer a casa seva veient un pabelló nostre inflat de les seves banderes. És el mateix personatge que clama al cel quan el Barça es defineix com a club català obert al món, tot adhuint que tal cosa margina els seguidors extremenys del nostre club, sense en cap moment exigir-li al Real Madrid que renuncïi a la seva més que legítima espanyolitat. Suposo que deu ser el mateix home que condemna el que ells anomenen la barreja de l'esport amb la política que fem des de Catalunya ( que més podem fer en un país ocupat sinó aprofitar totes les eines al nostre abast), mentre s'omplen la boca amb la puta roja dels collons, que basa la seva existència en la negació expressa de la nostra pròpia. I amb totes aquestes credencials, el primer viatge oficial fora de Catalunya que fa el nou president del Barça és a Extremadura, a trobar-se amb un indigent intel·lectual que té aires de xèrif de província, i que estarà encantat que el Barça torni a estar en mans dels catalans que més agraden a les Espanyes, els que fan tot el possible perquè a Espanya se'ns perdoni la vida per no ser com ells, ni millors ni pijtors, diferents.