Los aires difíciles

Llegit un dels llibres més coneguts de l'escriptora madrilenya Almudena Grandes. Reconec primer de tot que el vaig agafar amb cert recel, fruit més de la meva discrepància amb el sector esquerrà antinacionalista d' El País, on sembla ser que milita la senyora Grandes, que pel meu coneixement de l'escriptora. Un cop llegit però, cal que constati dues afirmacions. La primera és que cal valorar al col·lectiu dels escriptors com el que en realitat són, és a dir, escriptors. Si ens posem a furgar en les seves opinions polítiques, no només deixem d'abastar una gran part d'aquest gran oceà que és la cultura, sinó que poc a poc crec que ens podem acabar tancant en la nostra única veritat. Vagi com exemple el fet que, si bé era conegut que Dalí era un grillat egocèntric i certament provocador, això no treu la seva condició de geni, i no es pot imaginar el surrealisme sense la seva figura. La segona afirmació, deixat prou clar el meu error inicial, és que Los aires dificiles es tracta d'un molt bon llibre. La història, a grans trets, explica la coincidència a la costa andalusa, de dues persones que fugen per motius diferents de les seves respectives vides a la capital del regne, Madrid. Al llarg de la trama, i unides per una figura cabdal que és la assistenta dels dos, l'escriptora ens va narrant tant el desenvolupament present com els condicionants passats dels dos personatges, fent així un d'aquests viatges tant literaris basats en creuar dues vides, amb una motxilla pròpia i feixuga en cada pas que resulta ser el seu passat. Resulta una lectura prou àgil pel volum de l'obra, i certament molt recomanable.

Àgora??

Vist l'últim treball del senyor Amenabar sobre la decadència de l'Imperi Romà, concretament sobre la suposada vida de la filòsofa i científica ( pensaments semblants en el moment) de nom Hipàtia. Primer de tot, constato l'afició de l'amic Alejandro pels treballs decadentistes. Va començar amb la decadència del funcionariat a Tesis, on un professor titular de la Complutense resulta que tenia més aficions psicòtiques que Charles Manson ( ui, he explicat el final). Pocs anys més tard va tornar a atacar amb Abre los ojos, per explicar-nos el procés de decadència del pijerio madrileño, o sigui, una espècie de Borjamari i Pocholo en versió èxtasi líquid, però amb la Penelope Cruz i la Nimri, que sempre donen glamour al tema. Continuà la seva afició malsana per la decadència de la espècie humana amb The Others ( no em dóna la gana de posar-ho en castellà), on resulta que la mare estava més grillada que el comptable d'en Fèlix Millet. Per si no n'havia tingut prou, va recuperar una història lacrimògena sobre l'eutanàsia, protagonitzada pel sempre admirat ( sobretot pels camells de Madrid) Javier Bardem. És prou clar doncs, que si l'obra parlava sobre l'eutanàsia no cal que especifiqui on es troba la trama decadent. Després de tots aquests anys de silenci cinematogràfic, jo, que ni molt menys em considero amant del cinema ( forma suau de dir que no en tinc ni puta idea), ja em creia que a en Alejandrito ja se li havia passat la dèria neogòtica de la decadència. Doncs osti tu que n'estava d'errat!!, ara resulta que torna amb Àgora, un documental sobre la consolidació del cristianisme com a religió de poder, amb la seva conseqüent decadència del pensament científic i filosòfic condensat a la biblioteca d'Alexandria i en les investigacions no comprovades per ningú d'Hipàtia. No entraré a considerar la pel·lícula en termes històrics, sobretot perquè no em ve gaire de gust, però només constatar que aquest director té una fixació amb el tema, només un consell amic Alejandrito, vigila amb la decadència que no és monopoli de ningú, sempre et pot arribar a tu quan menys t'ho esperis.

Amb els calçotets de dol per fora.

Benvolguts lectors, amics de sempre, senyores que passaven per allí i altres pluricel·lulars. Aprofito la ocasió per donar-vos la benvinguda i donar-me-la a mi.

-Senyor Txa, el senyor Txa.
- Un plaer.
- El plaer es tot meu.
- No ho dubto pas.

Com be sabeu, aquest blog es el resultat de creuar els remeis de l’avia (patentats) amb una singularitat astrofísica. Ja està, el senyoret ja l’ha dita i aquí es queda. No us impacienteu, que m’explico. Una singularitat pot descriure’s des d’un punt de vista físic (cito lliurement), com una zona de l’espai temps on no es pot definir alguna magnitud física relacionada amb els

camps gravitatoris, tals com la curvatura o altres. En definitiva, quan els senyors científics no tenen ni idea del que se’ls planta davant. (Tot i que creia que la curvatura era allò dels motors de star trek o de les corbes femenines, que sempre he trobat plaents a la vista).

Doncs es amb aquesta mixtura com funcionem aquí. Ha quedat clar? Per que no ho penso tornar a explicar.

Dit això, serà qüestió de fer referència al títol, no? Doncs be, ara ja han passat uns dies, però el 10 d’octubre va fer cinc anys de la mort de

Cristopher Reeve.

Si, ja sabeu, el famós Superman de la pel·lícula de Richard Donner. S’han omplert pàgines i més pàgines amb referencies (i acudits) que al·ludien al superhome caigut, al seu valor davant l’adversitat i a la seva tornada al món del cinema com a director compromès amb les causes socials dos anys després del seu accident. També va escriure una intensa biografia on, segons diuen (em temo que no l’he llegida i no puc opinar personalment) es plasmava la seva força vital i afany de superació.

Recordo de molt petit (no devia tenir ni quatre anys), al parvulari l’Ixent, passejant amb unes botes d’aigua vermelles i un vestit de Superman que si la memòria no em traeix havia fet ma mare a mà. I tot per que en aquella època al·lucinava amb l’home volador de la capa vermella i m’amagava rere el sofà quan sortien lleons en blanc i negre a les pel·lícules de Tarzan de Johnny Weissmüller (es veu que en realitat es deia Peter Johann i no Johnny, ves per on).
El que vull dir es que les icones tenen força. T’impacten i et transmuten. No necessariament de manera massa radical, però sempre t’aporten quelcom. Sentim una barreja de fàstic i ve

rgonya per ser de la mateixa espècie dels qui l'han vestida, quan veiem una creu gammada. Ens estremim amb el só de les ambulàncies, guardem silenci davant d’un uniforme i una placa (o cridem encara més, depèn).

En definitiva, les icones ens aporten sensacions, sentiments. Com a lector de còmics sempre he detestat Superman. Es un personatge pla, tan carregat de poder i habilitats que difícilment trobes un repte a la seva alçada, o possibilitats per desenvolupar la tragèdia inherent a la figura d’un heroi (fins la seva mort va ser un bluf). Però com a home que encara atresora aquell nen de tres anys amb botes d’aigua vermelles en algun racó entre les entranyes i els óssos, quan veig la gran S (que es en realitat el símbol familiar, heràldic em sembla, de la família de Kal-el i vol dir esperança) tinc una sensació càlida. I l’home que millor va representar a l’heroi de còmic clàssic va ser, a la seva manera també, una icona de valor, molt mes valuós que un alienígena moralista amb un inexistent sentit de l’estètica.
Feia dies que pensava en la mort del senyor Reeve, i no sé si he plasmat gaire el que volia dir.

Com se li tallava la veu demanant al món del cinema que parés mes atenció a les necessitats socials durant l'entrega dels oscars del 96 o, no ho se...
Us deixo amb la vivència casual d’una noia, que potser s’explica millor que jo.
http://www.baytex.cl/paloma/2004/10/encuentro-en-la-estacin.html

Fins a la pròxima. I si no n’hi ha, llarga vida i prosperitat.

Millet amb M de mediocritat

Tot i que reconec que ja fa dies que vaig deixar de llegir les notícies sobre el conegut Cas Millet, no em puc estar de fer-ne algun comentari al respecte. En primer lloc, em sorpren que la societat catalana es posi les mans al cap en veure tal panorama, quan tots sabem que precisament la cultura catalana és una de les més subvencionades d'Europa, fet que provoca que els seus suposats experimentats dirigents no siguin res més que arribistes i panxes agraides dels diferents partits, sobretot el PSC, sense cap més mèrit que o bé com en Millet ser fill o net d'algú important, o bé ser un membre lleial de l'executiva del partit en qüestió. Posats doncs en aquest panorama de mediocritat institucional, tampoc ens hauria de sorprendre tant que un d'aquests espavilats posi la ma a la caixa. Per altra banda, cal recordar que les societats tenen aquells dirigents que es mereixen, i si durant anys i anys ningú, tot i els reiterats avisos, ha volgut veure que passava dins del Palau de la Música Catalana, és ni més ni menys per aquesta mediocritat que mencionava abans, perquè gent sense cap mena de mèrits coneguts més enllà del de la fidelitat al partit, ha arribat a càrrecs que en el món privat no tindrien ni en el millor dels seus somnis. Així doncs, si la classe dirigent és aquesta mena de club del funcionari, tampoc ens exaltem quan un d'ells en fa una de grossa, és el que hem votat, perdó, han votat.

Benvinguda

Va ser Charles Darwin al segle XIX qui ens va fer conéixer que nosaltres, pobres humans erràtics, proveniem del mateixos simis, aquells animals que ens feien gràcia quan visitavem Gibraltar perquè se'ns enduien les coses. Fent honor al nom del blog i seguint amb les investigacions sobre el tema, passo a relatar una nova troballa. Resulta que durant el procés evolutiu, del qual no tothom en presenta les mateixes evidències, un dels trets més rellevants que vàrem tenir els homínids fou el nostre pas al bipedisme, o sigui, que ens vem posar de peu. Aquest alçament de la columna va provocar que en les primeres bípedes del sexe femení, es produís un estrenyiment de la pelvis que entre d'altres coses, va provocar la reducció del seu meluc. Tal és així que amb el pas dels anys, es va plantejar un gran problema, que els fills que abans sortien d'unes pelvis més amples, ara no cabien per enlloc. És aquí on apareix la coneguda evolució aportant solucions als nostres problemes. Ha quedat demostrat que en l'etapa pre-bípeda, els nadons que naixien ja sabien caminar i així ho feien degut al seu gran desenvolupament ossi i muscular, el canvi en el tamany de la pelvis va fer que això ja no fos possible i durant el pas dels anys, la solució va arribar. Resulta que mentre que la pelvis femenina s'anava fent més estreta, els nadons naixien abans, fet que permetia que, degut al seu petit tamany, poguessin sortir per on els hi tocava. La conclusió és clara doncs, gràcies a l'evolució, nosaltres naixem dos anyets abans del que en un principi ens tocaria, fet que ens permet sortir per la pelvis de la nostra mare i a la vegada, aprendre a caminar durant els nostres dos primers anys, aquells que els nostres avantpassats ens porten d'avantatge.