Torna el perdonavidisme...

Tal com va quedar dit en aquest mateix espai, l'arribada de Sandro Rosell al Barça ha portat, lluny dels aires de renovació que tant pregonava ell mateix, l'aire fètid i irrespirable del pijtor nuñisme. Després d'un primer acte a ple sol als jardins de la Masia, on Rosell va despreciar i ningunejar al seu predecesor, aquell que l'hi ha deixat com a herència el millor Barça de la història, el nou president del club nacional de Catalunya s'ha afanyat a còrrer a Extremadura. Resulta que el president de dita comunitat ( ells si que són una comunitat, no una nació), un home de baixa volada que sols pot aspirar a la gestió de quatre comunes de garrins, és el mateix que es va permetre el luxe de trucar al president Laporta, tot insultant-lo pel seu compromís nacionalista. És el mateix personatge que exigeix que els partits de la roja es puguin seguir a casa nostra en grans espais com el Palau Sant Jordi, mentre que ell es toca de plaer a casa seva veient un pabelló nostre inflat de les seves banderes. És el mateix personatge que clama al cel quan el Barça es defineix com a club català obert al món, tot adhuint que tal cosa margina els seguidors extremenys del nostre club, sense en cap moment exigir-li al Real Madrid que renuncïi a la seva més que legítima espanyolitat. Suposo que deu ser el mateix home que condemna el que ells anomenen la barreja de l'esport amb la política que fem des de Catalunya ( que més podem fer en un país ocupat sinó aprofitar totes les eines al nostre abast), mentre s'omplen la boca amb la puta roja dels collons, que basa la seva existència en la negació expressa de la nostra pròpia. I amb totes aquestes credencials, el primer viatge oficial fora de Catalunya que fa el nou president del Barça és a Extremadura, a trobar-se amb un indigent intel·lectual que té aires de xèrif de província, i que estarà encantat que el Barça torni a estar en mans dels catalans que més agraden a les Espanyes, els que fan tot el possible perquè a Espanya se'ns perdoni la vida per no ser com ells, ni millors ni pijtors, diferents.