Ara si que guanyen

Ara que el Walker del Maresme Jordi Pujol alliçona a Arthur d'Arizona, no tingueu cap dubte que la reunió aquesta de mandrosos intel·lectuals dits tripartit, tenen els dies comptats.

La poesia visual

Anys i anys d'esperar de forma pacient i estoica. Anys i anys de cagar-se en la mare que els va portar al món que ja s'en va quedar de descansada ja. Anys i anys de veure com se'ns en riuen a la cara mentre els seus descendents crien com a autèntics conills a costa de tots. Dies i dies de sentir com el govern espanyol, aquell que ja porta 300 anys retallant-nos als catalans ara una cosa ara l'altra, ens diu que gastem menys mentre ningú coneix encara el contingent pressupostari de la casa reial. Dies i dies de veure com les inversions en educació i ciència disminueixen mentre els prínceps hereten fortunes d'un fumat de Menorca que sembla ser que no va superar l'LSD de la Eivissa dels 70. Hores i hores de veure el cony de rei operat en un hospital públic català, amb una planta sencera tancada per treure-li no se quina merda del pulmó provocada perquè fuma com una bèstia per tal de fer passar l'estona llarga i ociosa en que consisteix el seu dia. Minuts i minuts de desesperació...............que acaben quan un és testimoni de la gens metafòrica CAIGUDA DE LA MONARQUIA, que es pot apreciar clarament en la fotografia següent, que combina com ningú la crisi de Grècia ( i sort que es van desenpallegar de la tòtila aquesta sinó encara estarien pitjor) i l'anhel de molts i molts catalans que aquesta gent s'en vagin a prendre pel mateix cul. Ho sento, ho havia de dir.

La rajada

Va bé recordar aquestes coses...

Desmuntant mites...

Aquí us penjo un article clar i concís de l'historiador Joan B. Culla, on es desmunta un dels mites de l'espanyolisme a casa nostra, el que diu que hem de confiar en una Espanya federal.

Cal admetre que, en l'estat actual de la relació Catalunya-Espanya, amb l'Estatut encallat i amenaçat d'esquarterament al Tribunal Constitucional, amb els partidaris de la independència pujant fins al 37% segons l'últim sondeig publicat, als socialistes catalans els toca la posició més incòmoda. La seva doble lleialtat, la seva doble filiació identitària converteixen el PSC (PSC-PSOE) en la frontissa més tensionada de tot el sistema polític, en la peça que suporta una prova de càrrega més dura.

A la llum de les presents circumstàncies hom pot entendre que els homes i les dones del carrer de Nicaragua estiguin evasius o a la defensiva quan se'ls pregunta pel futur de l'Estatut o per la cabuda de Catalunya dins d'un marc constitucional cada cop més estret. Tanmateix, la comprensió té un límit, i aquest és el respecte a la història, a la realitat i a la intel·ligència dels ciutadans. Un respecte que el senyor Miquel Iceta -viceprimer secretari i portaveu del PSC- va transgredir quan, en entrevista recent al setmanari El Temps, declarava: "A Espanya, ara, li toca federalisme. Si aconseguim consolidar aquests estatuts de segona generació i el seu desenvolupament, el següent gran objectiu és la introducció d'una veritable cultura federal i unes veritables institucions federals en l'àmbit espanyol".

ANEM A PAMS. EL FEDERALISME va irrompre a la península Ibèrica arran de la Revolució de Setembre de 1868, assolí en poc temps una forta implantació tant a Catalunya com a la resta de la façana mediterrània i el febrer de 1873, afavorit per una conjuntura política molt concreta, es va fer càrrec del govern espanyol, al capdavant de la República acabada de néixer. Aleshores, conscient de la fragilitat de l'executiu que presidia el seu amic Estanislau Figueras, conscient del rebuig de molts espanyols a un model d'Estat que percebien com una imposició dels catalans, un dels màxims exponents del partit al Principat, Valentí Almirall, decidí traslladar-se a Madrid per, des d'allí, fer pedagogia política i propagar d'un cap a l'altre d'Espanya les bondats del federalisme. Com? Publicant a Madrid, entre el 8 de març i l'11 de juny de 1873, un diari que es deia... El Estado Catalán.

APRESSEM-NOS A TRANQUIL·LITZAR ELS LECTORS: Almirall sobrevisqué sa i estalvi a aquella aventura, cosa que potser no hauria pogut dir en èpoques molt més recents. Però l'historiador que ha estudiat millor l'episodi, Josep Pich i Mitjana, explica en el seu llibre Valentí Almirall i el federalisme intransigent (Editorial Afers, 2006) com va ser-li d'hostil la reacció de la premsa política madrilenya, tant la progressista com la conservadora: els federalistes catalans eren insolidaris i "separatistas", tenien gelosia de Madrid, impulsaven una "política de campanario, mezquina y envidiosa", Catalunya era "una hija ingrata" amb els sacrificis que la mare Espanya havia fet per tal d'afavorir la seva industrialització. Els sona l'argumentari? Doncs, encara que sembli mentida, són paraules escrites fa 137 anys.

POQUES SETMANES DESPRÉS QUE ALMIRALL deixés de publicar el diari, aquell primer intent de reconstruir Espanya sobre la base de la pluralitat de sobiranies naufragà sense remissió. Però el fracàs de 1873 no impedí que, al Principat, l'expectativa federal restés ben viva com a solució del "problema català". Durant les sis dècades següents, quasi tot el republicanisme i gairebé tot el catalanisme van ser, explícitament o implícita, federalistes. I quan, el 1931, arribà una segona República, la pràctica unanimitat dels partits i de l'opinió a Catalunya van creure i confiar que seria federal. Així ho preveia l'article 1 del projecte d'Estatut de Núria, plebiscitat en massa pels catalans l'agost de 1931: "Catalunya és un Estat autònom dintre la República espanyola".

TANMATEIX, I PER SEGONA VEGADA, la cultura política espanyola rebutjà el federalisme com una fórmula estranya i innecessària. En el debat constitucional d'aquella tardor, la minoria catalana que encapçalava Lluís Companys es va quedar sola -quasi sola, només amb el suport dels benemèrits diputats canaris José Franchy Roca i Bernardino Valle- en la defensa d'un Estat federal que pogués acollir la sobirania catalana. La República de 1931, doncs, va ser unitària sota l'eufemisme d'"integral", compatible tan sols amb autonomies atorgades i de tipus regional com la que dibuixà l'Estatut de 1932.

TOT I QUE, EN LA clandestinitat antifranquista, moltes organitzacions d'esquerres van seguir invocant el federalisme com una recepta territorial que evitava entrar en detalls compromesos (el cas més notori fou el del PSOE), el cert és que, durant el procés constituent del 1978, la reivindicació federal va ser irrellevant. Això sí: després que la consigna del café para todos va donar lloc a l'Estat de les Autonomies, un ampli corrent interpretatiu jurídico-polític sostingué durant anys que, sense ser federal, l'actual Constitució espanyola era federable, i que la dinàmica impulsada per les disset comunitats autònomes conduiria inexorablement l'Estat cap a un funcionament quasifederal.

I BÉ, TRES DÈCADES DESPRÉS podem afirmar rotunds que aquella interpretació era il·lusòria o falsa. El 2010 com el 1931 i com el 1873, la federalització de l'Estat és sobretot una qüestió de cultura política; i, lluny d'evolucionar a favor d'un més gran reconeixement de la seva pluralitat interna, la cultura política espanyola ha involucionat, i segueix fent-ho, en sentit contrari, des dels editorialistes de premsa fins als magistrats del Constitucional als quals, ja siguin conservadors o progressistes, els resulta inacceptable que una altra llengua tingui, dins l'Estat, el mateix rang que la castellana, o que hi existeixin símbols nacionals d'una nació diferent de l'espanyola.

EN AQUEST CONTEXT, QUE EL SENYOR ICETA encara intenti engrescar-nos assenyalant l'horitzó federal fóra una mostra d'humor negre, si no fos que els temps no estan per bromes.

Por la boca muere el pez...

Curiosa fotografia on un toro indigne, atempta contra la llibertat d'expressió d'un gran torero, emblema de l'alta cultura hispànica, que es disposava a recitar-li uns versos de Rafael Alberti a cau d'orella. És coneguda per tots la poca afició dels braus per la poesia, sort dels toreros que, amb una dedicació abnegada, intenten culturitzar a aquestes besties indocumentades, a la vegada que les van torturant una miqueta només per captar la seva atenció. Vida sacrificada la del torero, sort en tenim d'ells...

Un exemple, si senyor

Aquí us penjo un vídeo inigualable del pseudo-programa periodístic Salvame, on Belen Esteban ( la Torrente femenina) ens dóna una lliçó d'història que ni el mateix Jaume Vicens Vives. Suposo que quan ho veieu fareu la conya facilona de ai mira que és tonta aquesta, que en diu de imbecilitats en tan poca estona, i la veritat és que no anireu gaire desencaminats però, i això és important, us quedareu amb allò superficial. Doncs no amics, aquesta senyoreta/pelandusca és un exemple notable i encomiable per la nostra societat. On si no podeu trobar un exemple més clar de la famosa cultura de l'esforç? Aquesta dona és una mostra viva de que inclús amb un desenvolupament mental equiparable a una ameba de l'època pleistocena, es pot arribar lluny a la vida. Éssers vius del món uniu-vos, si ella ha arribat fins aquí, què no podreu fer vosaltres!!! Ànims!!

El xantatge de la Feria de Abril

Fa uns dies que ha tancat a Barcelona una nova edició de la Feria de Abril, sub-versió de la Feria original de Sevilla, pretesament destinada a fer visibles les entitats "culturals" andaluses de Catalunya. Doncs bé, un any més, i en van uns quants, s'ha consumat el xantatge que l'entitat organitzadora de l'acte, la FECAC, realitza cap als poders públics de Catalunya. La història es remunta als anys 80, quan una sèrie de ciutadans catalans d'orígen andalús decideixen formar el conegut com a Partido Andalucista, tot adhuint que els ciutadans catalans amb arrels al sud de la península, no podíen pas votar partits catalans, i per tant els havíen de votar a ells. Amb aquest gran argument digne d'una reserva índia de Florida, està clar que no podíen anar gaire lluny i els seus resultats van ser un seguit de fracassos, que els van portar a la seva dissolució 4 anys després. Serà en aquest moment quan un d'aquests personatges, García Prieto, funda la Federación de Entidades Culturales (!!!) Andaluzas de Catalunya (FECAC) com a substitutiu del fracassat partit polític. Serà durant aquells mateixos anys quan els primers governs de Pujol comencin a tirar endavant la recuperació cultural catalana, amb lleis com la de Normalització Lingüística, que tantes urticàries va provocar entre els sectors espanyolistes de Catalunya. Just aprovar-se la llei, la FECAC comença un procés de xantatge polític al govern català, consistent a dir que o bé comencen a rebre subvencions a discreció pels seus projectes ( per aquells anys es començava a fer la Feria a Can Zam), o posaven en contra del govern als andalusos de Catalunya. A partir d'aquest moment, i fins avui en dia, els poders públics catalans llencen milions d'euros dins aquesta entitat, que dit sigui de pas, ha esdevingut un negoci privat del senyor García Prieto, amo i senyor de les concessions de beguda i alimentació que es fan a la Feria. Per altra banda, per si no fos prou escandalós regar amb diner públic ( l'Ajuntament de Barcelona cedeix gratuïtament l'esplanda del Fòrum) una entitat amb zero transparència comptable, crec que ho és més encara els valors que representa aquesta entitat. La Feria de Abril, que diu vol mostrar la cultura andalusa a Catalunya, només aplega a 25 de les 125 entitats andaluses catalanes, i continua perpetuant el tòpic franquista de l'andalús que menja, balla i beu tot el dia. En cap moment s'ha donat cap mostra de cultura andalusa en aquesta fira, res que tingui a veure amb la literatura, el teatre o la riquíssima arquitectura de l'antiga Al-Andalus. A més a més, aquesta entitat té un interès especial a fer sentir a gent que porta 40 o 50 anys vivint a Catalunya que encara són immigrants, quan la majoria d'ells tenen ja més present i futur com a catalans que no pas al contrari. Si jo fos andalús estaria radicalment en contra que aquesta Feria d'horteres digués que representa la meva cultura, però com a català, no estic disposat a que això es pagui amb els meus impostos la veritat.

Es que es de ser inutil eh!!