
8/7/10
7/7/10
I'm running out of hope...
6/7/10
Macarrones caldosos
5/7/10
Torna el perdonavidisme...
19/6/10
Mediterràniament...
14/6/10
Tornem-hi

Torna el nuñisme més cavernós, torna la opulència i fer el fatxenda com a forma de comportament tot copiant a l'ídol Florentino. Torna l'intervencionisme esportiu que va demostrar els 2 anys que va estar a la directiva. Torna la tebior catalanista i el síndrome del català acomplexat que pensa més en els socis de Múrcia que en el mercat mundial, aquell que diu que fora de Catalunya els jugadors no poden parlar en català per no fer emprenyar als periodistes espanyols. Torna aquell que, fora dels temes de marketing, poc va demostrar en el temps que va estar en el seu càrrec. Torna el nen mimat que quan va veure que no podia ser l'ídol de masses al que aspirava a ser, va deixar a tota una junta directiva fent-se l'ofès. Torna Sandro Rosell, empès com mai havia passat per una premsa encapçalada pel Grupo Godo que no va perdonar a Laporta el seu compromís nacional. Respecto com a soci al meu nou president, però en Rosell porta 5 anys fent campanya de forma declarada o subterrània, fent-se la víctima del laportisme i preparant-se pel seu moment que just ahir va arribar. Déu vulgui que tot li funcioni bé perquè voldrà dir que l'equip nacional de Catalunya també guanyarà.
6/6/10
Posa filosofia a la teva vida
Curiós cartell trobat en un comerç regentat per serraïns rubinencs. En un principi, quan un acaba de llegir-lo queda desconcertat, tot preguntant-se què collons ens estan dient amb aquest missatge. Però passada una estona de profunda reflexió, hom veu el caràcter filosòfic que s'hi amaga, fruit d'una sàvia combinació entre la filosofia occidental nascuda a la Grècia clàssica, i el bó i millor del pensament budista. Per una banda, el document neix amb una afirmació contundent: "Por traslado", entenent-se com a tal el traspàs físic de la persona en qüestió, que ha passat del pervers món carnal a un estat superior on només les ànimes més pures hi tenen accés. El que resulta xocant des d'un punt de vista occidental és el text epitàfic que l'acompanya: " Si no sabes donde estas me llamas". Tot suposant que l'absència d'accents es deu a una voluntat de facilitar la feina a l'ànima difunta, el document dóna a aquesta una guia per, un cop desplaçada del seu cos terrenal, continuar fins el seu destí final, una espècie de GPS filosòfic que guiarà a aquest pobre esperit fins el més enllà. Per si la dita ànima no troba el camí, el document hi aporta una digitació estranya, semblant a un número de telefon, on sembla ser que els esperits perduts s'hi poden dirigir en cas de pèrdua. És d'agrair que en plena crisi material, algú es preocupi de les ànimes en pena, si senyor.
4/6/10
Tenim un nom, el sap tothom: Burka, Burka, Buuuurka!

Sembla ser que amb la decisió de l'Ajuntament de Lleida de prohibir el dit Burka a les dependències públiques se'ns ve a sobre una d'aquestes polèmiques divertides. I no dic divertides pel que representa per aquestes dones ( suposo que seran dones perquè allà sota no hi ha déu que sàpiga que s'hi amaga, inclús la mateixa Carmen de Mairena ens deixaria amb el dubte), ja que veure's obligada a lluir una vergonyosa presó tèxtil, en té poc de divertit la veritat. El que em fa gràcia és precisament les reaccions a tal cosa. Per una banda, tenim els ja conegut sector bio-pijo i llepaflors sovint concentrat a aquest partit dit ICV, que sembla ser que de tant ser bons em sembla que s'estan convertint en idiotes. Per l'altra em va sobtar la reacció del Consell Islàmic de Lleida, suposo que format per dones notables de la capital de ponent, que deia que aquesta prohibició afecta a la llibertat de les dones (sic). Jo ja entenc que la crisi faci que la gent es dediqui a la coneguda tasca d'introduir-se boles de haixix per l'anus, per després cagar-les quan arriben a casa nostra, però sembla ser que aquests del consell islàmic, entre cagada i cagada s'en van fumar uns quants, sinó no m'explico les declaracions. O és això o bé un feixisme islamista s'ens està colant a casa mentre alguns ho veuen com una aportació a la riquesa cultural del país. Per cert, investigant sobre el tema m'he trobat amb dos modalitats del conegut burka. Per un banda trobem el model estival, el burkini, ideal per les senyoretes de Hamás per banyar-se a les platges de Gaza, i per l'altra el nano-burka, sembla ser que inventat pels talibans afganesos ( Armani tremola) per vestir a les menors de 12 anys. Si ja ho dic, pura diversitat cultural.
31/5/10
Ara si que guanyen
La poesia visual

Anys i anys d'esperar de forma pacient i estoica. Anys i anys de cagar-se en la mare que els va portar al món que ja s'en va quedar de descansada ja. Anys i anys de veure com se'ns en riuen a la cara mentre els seus descendents crien com a autèntics conills a costa de tots. Dies i dies de sentir com el govern espanyol, aquell que ja porta 300 anys retallant-nos als catalans ara una cosa ara l'altra, ens diu que gastem menys mentre ningú coneix encara el contingent pressupostari de la casa reial. Dies i dies de veure com les inversions en educació i ciència disminueixen mentre els prínceps hereten fortunes d'un fumat de Menorca que sembla ser que no va superar l'LSD de la Eivissa dels 70. Hores i hores de veure el cony de rei operat en un hospital públic català, amb una planta sencera tancada per treure-li no se quina merda del pulmó provocada perquè fuma com una bèstia per tal de fer passar l'estona llarga i ociosa en que consisteix el seu dia. Minuts i minuts de desesperació...............que acaben quan un és testimoni de la gens metafòrica CAIGUDA DE LA MONARQUIA, que es pot apreciar clarament en la fotografia següent, que combina com ningú la crisi de Grècia ( i sort que es van desenpallegar de la tòtila aquesta sinó encara estarien pitjor) i l'anhel de molts i molts catalans que aquesta gent s'en vagin a prendre pel mateix cul. Ho sento, ho havia de dir.
29/5/10
27/5/10
Desmuntant mites...
Cal admetre que, en l'estat actual de la relació Catalunya-Espanya, amb l'Estatut encallat i amenaçat d'esquarterament al Tribunal Constitucional, amb els partidaris de la independència pujant fins al 37% segons l'últim sondeig publicat, als socialistes catalans els toca la posició més incòmoda. La seva doble lleialtat, la seva doble filiació identitària converteixen el PSC (PSC-PSOE) en la frontissa més tensionada de tot el sistema polític, en la peça que suporta una prova de càrrega més dura.
A la llum de les presents circumstàncies hom pot entendre que els homes i les dones del carrer de Nicaragua estiguin evasius o a la defensiva quan se'ls pregunta pel futur de l'Estatut o per la cabuda de Catalunya dins d'un marc constitucional cada cop més estret. Tanmateix, la comprensió té un límit, i aquest és el respecte a la història, a la realitat i a la intel·ligència dels ciutadans. Un respecte que el senyor Miquel Iceta -viceprimer secretari i portaveu del PSC- va transgredir quan, en entrevista recent al setmanari El Temps, declarava: "A Espanya, ara, li toca federalisme. Si aconseguim consolidar aquests estatuts de segona generació i el seu desenvolupament, el següent gran objectiu és la introducció d'una veritable cultura federal i unes veritables institucions federals en l'àmbit espanyol".
ANEM A PAMS. EL FEDERALISME va irrompre a la península Ibèrica arran de la Revolució de Setembre de 1868, assolí en poc temps una forta implantació tant a Catalunya com a la resta de la façana mediterrània i el febrer de 1873, afavorit per una conjuntura política molt concreta, es va fer càrrec del govern espanyol, al capdavant de la República acabada de néixer. Aleshores, conscient de la fragilitat de l'executiu que presidia el seu amic Estanislau Figueras, conscient del rebuig de molts espanyols a un model d'Estat que percebien com una imposició dels catalans, un dels màxims exponents del partit al Principat, Valentí Almirall, decidí traslladar-se a Madrid per, des d'allí, fer pedagogia política i propagar d'un cap a l'altre d'Espanya les bondats del federalisme. Com? Publicant a Madrid, entre el 8 de març i l'11 de juny de 1873, un diari que es deia... El Estado Catalán.
APRESSEM-NOS A TRANQUIL·LITZAR ELS LECTORS: Almirall sobrevisqué sa i estalvi a aquella aventura, cosa que potser no hauria pogut dir en èpoques molt més recents. Però l'historiador que ha estudiat millor l'episodi, Josep Pich i Mitjana, explica en el seu llibre Valentí Almirall i el federalisme intransigent (Editorial Afers, 2006) com va ser-li d'hostil la reacció de la premsa política madrilenya, tant la progressista com la conservadora: els federalistes catalans eren insolidaris i "separatistas", tenien gelosia de Madrid, impulsaven una "política de campanario, mezquina y envidiosa", Catalunya era "una hija ingrata" amb els sacrificis que la mare Espanya havia fet per tal d'afavorir la seva industrialització. Els sona l'argumentari? Doncs, encara que sembli mentida, són paraules escrites fa 137 anys.
POQUES SETMANES DESPRÉS QUE ALMIRALL deixés de publicar el diari, aquell primer intent de reconstruir Espanya sobre la base de la pluralitat de sobiranies naufragà sense remissió. Però el fracàs de 1873 no impedí que, al Principat, l'expectativa federal restés ben viva com a solució del "problema català". Durant les sis dècades següents, quasi tot el republicanisme i gairebé tot el catalanisme van ser, explícitament o implícita, federalistes. I quan, el 1931, arribà una segona República, la pràctica unanimitat dels partits i de l'opinió a Catalunya van creure i confiar que seria federal. Així ho preveia l'article 1 del projecte d'Estatut de Núria, plebiscitat en massa pels catalans l'agost de 1931: "Catalunya és un Estat autònom dintre la República espanyola".
TANMATEIX, I PER SEGONA VEGADA, la cultura política espanyola rebutjà el federalisme com una fórmula estranya i innecessària. En el debat constitucional d'aquella tardor, la minoria catalana que encapçalava Lluís Companys es va quedar sola -quasi sola, només amb el suport dels benemèrits diputats canaris José Franchy Roca i Bernardino Valle- en la defensa d'un Estat federal que pogués acollir la sobirania catalana. La República de 1931, doncs, va ser unitària sota l'eufemisme d'"integral", compatible tan sols amb autonomies atorgades i de tipus regional com la que dibuixà l'Estatut de 1932.
TOT I QUE, EN LA clandestinitat antifranquista, moltes organitzacions d'esquerres van seguir invocant el federalisme com una recepta territorial que evitava entrar en detalls compromesos (el cas més notori fou el del PSOE), el cert és que, durant el procés constituent del 1978, la reivindicació federal va ser irrellevant. Això sí: després que la consigna del café para todos va donar lloc a l'Estat de les Autonomies, un ampli corrent interpretatiu jurídico-polític sostingué durant anys que, sense ser federal, l'actual Constitució espanyola era federable, i que la dinàmica impulsada per les disset comunitats autònomes conduiria inexorablement l'Estat cap a un funcionament quasifederal.
I BÉ, TRES DÈCADES DESPRÉS podem afirmar rotunds que aquella interpretació era il·lusòria o falsa. El 2010 com el 1931 i com el 1873, la federalització de l'Estat és sobretot una qüestió de cultura política; i, lluny d'evolucionar a favor d'un més gran reconeixement de la seva pluralitat interna, la cultura política espanyola ha involucionat, i segueix fent-ho, en sentit contrari, des dels editorialistes de premsa fins als magistrats del Constitucional als quals, ja siguin conservadors o progressistes, els resulta inacceptable que una altra llengua tingui, dins l'Estat, el mateix rang que la castellana, o que hi existeixin símbols nacionals d'una nació diferent de l'espanyola.
EN AQUEST CONTEXT, QUE EL SENYOR ICETA encara intenti engrescar-nos assenyalant l'horitzó federal fóra una mostra d'humor negre, si no fos que els temps no estan per bromes.
22/5/10
Por la boca muere el pez...

Curiosa fotografia on un toro indigne, atempta contra la llibertat d'expressió d'un gran torero, emblema de l'alta cultura hispànica, que es disposava a recitar-li uns versos de Rafael Alberti a cau d'orella. És coneguda per tots la poca afició dels braus per la poesia, sort dels toreros que, amb una dedicació abnegada, intenten culturitzar a aquestes besties indocumentades, a la vegada que les van torturant una miqueta només per captar la seva atenció. Vida sacrificada la del torero, sort en tenim d'ells...
12/5/10
Un exemple, si senyor
8/5/10
El xantatge de la Feria de Abril
3/5/10
30/4/10
El poder de l'art

Fa molts anys ( no tants com alguns a les Espanyes ens volen fer creure), un artista nascut a Màlaga i de nom Pablo Picasso, llegia la premsa francesa en plena guerra civil espanyola. La nit abans, l'aviació nazi ( sota les ordres de l'autoanomenat bando nacional), com a part d'un programa de proves militars sobre els efectes dels bombardejos sobre població civil, convertien en runa el poble basc de Gernika, corria l'abril del 1937. Els dies posteriors, el mateix Picasso contemplava horroritzat aquelles imatges del poble arrassat per les bombes del feixisme als diaris francesos, i es decidia a traslladar tota aquella angoixa, aquella ràbia acumulada, al que ell dominava més, la pintura. D'aquella forta necessitat d'expressió, neixia una de les obres mestres de l'art modern, el Gernika, una de les obres que millor reflexa l'horror i l'irracionalitat dels conflictes bèl·lics. Doncs bé, passat els anys, concretament a finals del 2003, resulta que la campanya del ja ex-president Bush per enviar les seves armes a l'Iraq sorgia efecte. Efectivament, sota la coacció del govern americà, la ONU, reunida a la seva seu de New York, donava llum verda a la tristament famosa invasió del país de Sadam Hussein. Fets tant allunyats temporalment com aquests, foren apropats fermament quan just abans de començar la roda de premsa per comunicar el permís de la ONU a la invasió iraquiana, els caps de premsa de la institució es donen compte que just darrera dels micròfons on havíen de parlar els seus superiors, hi restava una reproducció a tamany real del famós quadre de Picasso ( l'original resta des del 1981 a Madrid). Sembla ser que les corredisses per tapar amb una gran tela blava el quadre foren antològiques, i és que si existeix alguna cosa que ni tan sols pot ser destruïda pels més poderosos i armats dirigents mundials, és el poder de l'art.
26/4/10
La dictadura de la mala educació
23/4/10
La normalització del discurs

Ara si que em dono compte que anem bé per aconseguir la preuada independència. Fins ara, el pensament sobiranista quedava reduït a grupuscles juvenils i poca cosa més, i d'un temps ençà, l'independentisme està arribant a cada cop més sectors de la societat catalana, sobretot arran de les consultes ( www.rubidecideix.cat). I per què collons em dóno compte ara?, doncs molt fàcil, perquè avui mateix, l'actriu porno Maria Lapiedra, reconeguda fèmina de Mollerussa que diguem que no llueix als films precisament pel seu vestuari, ha donat suport a la independència catalana. Ja fa temps que vinc afirmant que l'independentisme no pot ser cosa de gent amb barretina i butifarra, que si volem ser una nació plena, cal que el sobiranisme arribi a tots els sectors socials, TOTS!, inclòs obviament el de la indústria del cinema de moral distreta, que dit sigui de pas, ens ha deixat grans joies com Les excursionistes calentes, on un grup de joves anaven a la muntanya, i vaja, per què explicar el que hi feien oi?
22/4/10
Evo el profeta

Ep!
19/4/10
El pet de la terra

Ep!
5/4/10
Els millors invents (1)

Ep!