Millet amb M de mediocritat

Tot i que reconec que ja fa dies que vaig deixar de llegir les notícies sobre el conegut Cas Millet, no em puc estar de fer-ne algun comentari al respecte. En primer lloc, em sorpren que la societat catalana es posi les mans al cap en veure tal panorama, quan tots sabem que precisament la cultura catalana és una de les més subvencionades d'Europa, fet que provoca que els seus suposats experimentats dirigents no siguin res més que arribistes i panxes agraides dels diferents partits, sobretot el PSC, sense cap més mèrit que o bé com en Millet ser fill o net d'algú important, o bé ser un membre lleial de l'executiva del partit en qüestió. Posats doncs en aquest panorama de mediocritat institucional, tampoc ens hauria de sorprendre tant que un d'aquests espavilats posi la ma a la caixa. Per altra banda, cal recordar que les societats tenen aquells dirigents que es mereixen, i si durant anys i anys ningú, tot i els reiterats avisos, ha volgut veure que passava dins del Palau de la Música Catalana, és ni més ni menys per aquesta mediocritat que mencionava abans, perquè gent sense cap mena de mèrits coneguts més enllà del de la fidelitat al partit, ha arribat a càrrecs que en el món privat no tindrien ni en el millor dels seus somnis. Així doncs, si la classe dirigent és aquesta mena de club del funcionari, tampoc ens exaltem quan un d'ells en fa una de grossa, és el que hem votat, perdó, han votat.