Amb els calçotets de dol per fora.

Benvolguts lectors, amics de sempre, senyores que passaven per allí i altres pluricel·lulars. Aprofito la ocasió per donar-vos la benvinguda i donar-me-la a mi.

-Senyor Txa, el senyor Txa.
- Un plaer.
- El plaer es tot meu.
- No ho dubto pas.

Com be sabeu, aquest blog es el resultat de creuar els remeis de l’avia (patentats) amb una singularitat astrofísica. Ja està, el senyoret ja l’ha dita i aquí es queda. No us impacienteu, que m’explico. Una singularitat pot descriure’s des d’un punt de vista físic (cito lliurement), com una zona de l’espai temps on no es pot definir alguna magnitud física relacionada amb els

camps gravitatoris, tals com la curvatura o altres. En definitiva, quan els senyors científics no tenen ni idea del que se’ls planta davant. (Tot i que creia que la curvatura era allò dels motors de star trek o de les corbes femenines, que sempre he trobat plaents a la vista).

Doncs es amb aquesta mixtura com funcionem aquí. Ha quedat clar? Per que no ho penso tornar a explicar.

Dit això, serà qüestió de fer referència al títol, no? Doncs be, ara ja han passat uns dies, però el 10 d’octubre va fer cinc anys de la mort de

Cristopher Reeve.

Si, ja sabeu, el famós Superman de la pel·lícula de Richard Donner. S’han omplert pàgines i més pàgines amb referencies (i acudits) que al·ludien al superhome caigut, al seu valor davant l’adversitat i a la seva tornada al món del cinema com a director compromès amb les causes socials dos anys després del seu accident. També va escriure una intensa biografia on, segons diuen (em temo que no l’he llegida i no puc opinar personalment) es plasmava la seva força vital i afany de superació.

Recordo de molt petit (no devia tenir ni quatre anys), al parvulari l’Ixent, passejant amb unes botes d’aigua vermelles i un vestit de Superman que si la memòria no em traeix havia fet ma mare a mà. I tot per que en aquella època al·lucinava amb l’home volador de la capa vermella i m’amagava rere el sofà quan sortien lleons en blanc i negre a les pel·lícules de Tarzan de Johnny Weissmüller (es veu que en realitat es deia Peter Johann i no Johnny, ves per on).
El que vull dir es que les icones tenen força. T’impacten i et transmuten. No necessariament de manera massa radical, però sempre t’aporten quelcom. Sentim una barreja de fàstic i ve

rgonya per ser de la mateixa espècie dels qui l'han vestida, quan veiem una creu gammada. Ens estremim amb el só de les ambulàncies, guardem silenci davant d’un uniforme i una placa (o cridem encara més, depèn).

En definitiva, les icones ens aporten sensacions, sentiments. Com a lector de còmics sempre he detestat Superman. Es un personatge pla, tan carregat de poder i habilitats que difícilment trobes un repte a la seva alçada, o possibilitats per desenvolupar la tragèdia inherent a la figura d’un heroi (fins la seva mort va ser un bluf). Però com a home que encara atresora aquell nen de tres anys amb botes d’aigua vermelles en algun racó entre les entranyes i els óssos, quan veig la gran S (que es en realitat el símbol familiar, heràldic em sembla, de la família de Kal-el i vol dir esperança) tinc una sensació càlida. I l’home que millor va representar a l’heroi de còmic clàssic va ser, a la seva manera també, una icona de valor, molt mes valuós que un alienígena moralista amb un inexistent sentit de l’estètica.
Feia dies que pensava en la mort del senyor Reeve, i no sé si he plasmat gaire el que volia dir.

Com se li tallava la veu demanant al món del cinema que parés mes atenció a les necessitats socials durant l'entrega dels oscars del 96 o, no ho se...
Us deixo amb la vivència casual d’una noia, que potser s’explica millor que jo.
http://www.baytex.cl/paloma/2004/10/encuentro-en-la-estacin.html

Fins a la pròxima. I si no n’hi ha, llarga vida i prosperitat.