Los aires difíciles

Llegit un dels llibres més coneguts de l'escriptora madrilenya Almudena Grandes. Reconec primer de tot que el vaig agafar amb cert recel, fruit més de la meva discrepància amb el sector esquerrà antinacionalista d' El País, on sembla ser que milita la senyora Grandes, que pel meu coneixement de l'escriptora. Un cop llegit però, cal que constati dues afirmacions. La primera és que cal valorar al col·lectiu dels escriptors com el que en realitat són, és a dir, escriptors. Si ens posem a furgar en les seves opinions polítiques, no només deixem d'abastar una gran part d'aquest gran oceà que és la cultura, sinó que poc a poc crec que ens podem acabar tancant en la nostra única veritat. Vagi com exemple el fet que, si bé era conegut que Dalí era un grillat egocèntric i certament provocador, això no treu la seva condició de geni, i no es pot imaginar el surrealisme sense la seva figura. La segona afirmació, deixat prou clar el meu error inicial, és que Los aires dificiles es tracta d'un molt bon llibre. La història, a grans trets, explica la coincidència a la costa andalusa, de dues persones que fugen per motius diferents de les seves respectives vides a la capital del regne, Madrid. Al llarg de la trama, i unides per una figura cabdal que és la assistenta dels dos, l'escriptora ens va narrant tant el desenvolupament present com els condicionants passats dels dos personatges, fent així un d'aquests viatges tant literaris basats en creuar dues vides, amb una motxilla pròpia i feixuga en cada pas que resulta ser el seu passat. Resulta una lectura prou àgil pel volum de l'obra, i certament molt recomanable.